Una introducció a la hidroxiapatita

Tot i que l'esmalt és extremament dur, no és químicament estàtic.

Després de l'exposició als àcids, els minerals poden sortir de la superfície de la dent — un procés conegut com a desmineralització. Aquests àcids poden provenir directament d'aliments i begudes àcids o poden ser produïts quan els bacteris orals metabolitzen carbohidrats fermentables.

Normalment, la saliva ajuda la boca a recuperar-se. Dilueix i regula els àcids alhora que aporta calci i fosfat que afavoreixen la remineralització, , el retorn dels minerals a les zones debilitades de la dent.

La hidroxiapatita sintètica s'utilitza en productes com dentifricis, gels i materials dentals professionals.

Depenent de la mida de la partícula i de la formulació, la hidroxiapatita pot adherir-se a la superfície de la dent, dipositar-se dins d'irregularitats microscòpiques i aportar material de fosfat càlcic al voltant de les zones afectades per la desmineralització. Les partícules d'hidroxiapatita més petites també s'estudien per la seva capacitat d'entrar en defectes de superfície i bloquejar parcialment els túbuls dentinaris oberts — els petits canals associats a la sensibilitat dental.²

Els investigadors han estudiat la hidroxiapatita per a diverses aplicacions en la cura oral:

• afavorir la remineralització de l'esmalt;
• ajudar a prevenir la progressió inicial de la càries;
• reduir la hipersensibilitat dentinària;
• allisar defectes microscòpics de la superfície;
• ajudar a gestionar el biofilm dental.

Aquests efectes depenen de la formulació completa del producte, de la concentració d'hidroxiapatita, de les característiques de les partícules i de la constància amb què s'utilitza el producte. La hidroxiapatita no és simplement un ingredient reparador universal que funcioni de manera idèntica en tots els productes.

La recerca de laboratori fa temps que mostra que la hidroxiapatita es pot dipositar sobre l'esmalt i la dentina. Encara més important, l'evidència clínica també s'està desenvolupant.

Un assaig aleatoritzat de doble cec de 18 mesos en adults va comparar un dentifrici d'hidroxiapatita sense fluor amb un dentifrici estàndard amb 1.450 ppm de fluor. El dentifrici d'hidroxiapatita va complir el criteri de no-inferioritat de l'estudi pel que fa a la prevenció de la progressió de la càries, cosa que significa que el seu rendiment no va ser clínicament inferior al del control amb fluor dins del marge definit de l'assaig.³

Una revisió sistemàtica i metaanàlisi de 2024 va concloure que l'evidència a favor dels productes de cura oral amb hidroxiapatita per a la prevenció de la càries ha augmentat, tot i que els resultats encara depenen de les poblacions, els productes i els dissenys d'estudi examinats.⁴

La recerca també suggereix un paper en la gestió de la sensibilitat. Les partícules d'hidroxiapatita poden reduir la sensibilitat en dipositar-se sobre la dentina exposada i bloquejar els túbuls oberts. Una metaanàlisi clínica va reportar reduccions significatives de la hipersensibilitat dentinària amb productes que contenen hidroxiapatita, tot i que les formulacions dels productes i els tractaments de comparació van variar entre estudis.⁵

No.

Totes dues poden ajudar la superfície de la dent, però actuen mitjançant vies químiques diferents.

El fluor afavoreix la formació d'una fase mineral més resistent als àcids i continua sent un ingredient establert en la prevenció de la càries. Hidroxiapatita actua de manera més directa com un material biomimètic de fosfat càlcic que es pot dipositar sobre l'esmalt i la dentina.

No s'haurien de presentar automàticament com a intercanviables en totes les persones ni en totes les situacions clíniques. El risc individual de càries, l'edat, la dieta, la saliva, les malalties dentals existents i l'assessorament professional continuen sent rellevants.

HAp⁺, tal com l'utilitza UNBTN, no s'ha de confondre amb el simple fet d'afegir partícules d'hidroxiapatita a un dentifrici convencional.

El seu principi es basa en la relació mineral entre l'acidesa, el calci, la saliva i la hidroxiapatita. L'acidesa produeix un fort estímul de salivació, mentre que el calci s'utilitza per modificar l'equilibri mineral de la formulació.

Segons IceMedico, la formulació està dissenyada per estimular la saliva alhora que roman sobresaturada respecte a la hidroxiapatita en les seves condicions de prova validades. A la pràctica, l'objectiu és crear una pastilla estimulant de la saliva sense comportar-se com una llaminadura àcida i erosiva convencional.

Això no vol dir que la pastilla repari dents danyades, reverteixi la càries o neutralitzi tots els productes esportius àcids. El seu paper principal és un altre:

Estimular la saliva natural i afavorir el confort oral mitjançant una formulació equilibrada en calci.

La hidroxiapatita no és aliena a la boca. Està molt relacionada amb el mineral del qual ja estan fetes les dents.

Aquesta similitud biològica explica per què ha despertat un interès creixent en la cura oral moderna. La recerca dona suport a aplicacions prometedores en remineralització, prevenció de la càries i gestió de la sensibilitat, alhora que mostra per què les al·legacions han de mantenir-se específiques per a la formulació i l'evidència de què es parla.

La boca no és una simple porta d'entrada inert per a l'alimentació. És un entorn mineral, químic i biològic — i la saliva té un paper central a l'hora de protegir aquest entorn.